"American Gangster": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (4)

Bona pel·lícula la que justifica aquest post. Molts mitjans tècnics i capitals per a una bona producció, tècnicament impecable i narrativament ben desenvolupada. Un negre guapo com Denzel Washigton com a protagonista acaba d'arrodonir el producte. Tanmateix, l'avís comercial "inspired by a true story"... sí... és cert, però és una exageració.

Certament, American Gangster és la dramatització de la vida de Frank Lucas (a la foto), de segur el més cèlebre mafiós negre de la història dels Estats Units; un miserable que es va enriquir fins a límits indecents venent heroïna barata al seus brothers de sang, ajudant al govern d'Estats Units a desarticular el Black Panther Party, radicalització dels moviments de drets civils de la comunitat negra, a resultes de la resposta reaccionària violenta de les institucions racistes estatunidenques.

I dic que la recurrència als fets reals queda curta perquè, si bé la representació de la vida particular de Frank Lucas sembla prou acurada i encertada, s'obvien certes informacions, contextuals, com que, als anys 70, la inundació d'heroïna barata que van patir els barris negres de les ciutats d'Estats Units va ser una operació orquestrada per la CIA. L'objectiu, com ja he apuntat abans, era desarticular el moviment dels Panteres Negres, que en aquell moment eren el referen polític dels negres estatunidencs.

Trailer d'American Gangster (2007)

Passar de puntetes sobre aquest fet, és un doble pecat en la narració dels fets a la pel·lícula, perquè del que no s'obliden és del fet que a Frank Lucas l'heroïna per al seu negoci li arribava a través d'avions de l'exèrcit d'Estats Units. Segons la versió oficial, el contacte que facilitava aquest transport era un cosí d'en Lucas, militar destinat al Vietnam, però creure's que per facilitar aquesta operació no calia la cooperació d'alts caps militars, és d'una ingenuïtat supina.

De tot això, en parlo també a Els àngels de Sóar. Dessota, dos fragments de la novel·la:

(Els àngels de Sóar, pg. 418)

[...] els negrets pobres no tenen ni puta idea de governar-se a si mateixos. Malgrat que havien demostrat una gran capacitat de mobilització per defensar els seus drets, als negres ningú els reconeixia la majoria d’edat política. Val a dir que des de les altes instàncies es van fer esforços perquè aquest prejudici es mantingués, i així és com l’FBI va reprimir amb mitjans il·legals totes les organitzacions per als drets civils negres i la CIA va inundar els seus barris d’heroïna barata portada directament des del Vietnam.

—En això no puc estar d’acord, Jordy —contrariava l’Isaiah—. Primer que res qui es droga ho fa per voluntat pròpia… Espera! —aturava la contra d’en Jordy—, que encara no he acabat. I segon, d’això n’estic més informat, la droga als barris negres la venien els mateixos negres. Com a exemple en Frank Lucas, el més gran traficant d’heroïna de la història de Harlem, negre com el carbó i enriquit a base d’emmetzinar els seus compares.

—Tu has sentit parlar d’aquest paio per una pel·lícula de no fa gaires anys —arremetia en Jordy.

—Sí, American Gangster —reconeixia el gai—, ¿i què?

—Doncs que la teva informació és de segur esbiaixada. On s’ha vist documentar-se a partir d’una pel·lícula! —exclamava el vell tot rient estentòriament—. Val a dir, però, que fins i tot a la pel·lícula queda clar que el puto Frank aconseguia la seva droga barata gràcies a la col·laboració de l’exèrcit americà.

—Sí, del seu cosí, un altre negre com ell —al·legava l’Isaiah.

—És clar que un altre negre com ell! Estava ple de negres la tropa estatunidenca destacada al Vietnam! Més de la meitat de la tropa en algun moment del conflicte. No els deixàvem governar, però per fer de carn de canó ja n’eren de bons. I per poder aguantar la pressió del combat els fotien fins al cul de droga; sobretot LSD i marihuana, però també heroïna. Una tercera part de la tropa estatunidenca al Vietnam es punxava. Calia que el soldat arribés encegat al combat, carregat de fals coratge. Si no era drogat fins a les celles, ¿qui collons gosaria saltar d’aquells helicòpters d’assalt enmig d’una selva farcida de xinos emprenyats? Amb tot, les drogues tenien efectes secundaris no desitjables, com que no asseguraven la disciplina i fàcilment conduïen a situacions de descontrol. Això ja es va notar allà, però quan els soldats eren rellevats i tornaven a casa la situació encara va empitjorar més. ¿Quants d’excombatents al Vietnam van entrar en una hamburgueseria arremetent a trets contra tot déu que es mogués? La gent tornava d’allà amb el sistema nerviós fet merda. D’aquí la necessitat d’investigar noves drogues que ajudessin al disseny del soldat perfecte, que embravissin, alhora que no entorpissin els sentits i, sobretot, que asseguressin una obediència cega a les ordres dels superiors.

(Els àngels de Sóar, pg. 227)

En Billy Warren, efectivament, formava part de la intel·ligència militar de l’exèrcit, coordinada amb la CIA i les seves operacions encobertes. Estava per sota d’en Ted Shackley, destacat agent de la CIA enviat al Vietnam per lluitar contra el Vietcong. Shackley, amb els seus homes, va potenciar la creació del Triangle Daurat, epicentre de la producció d’heroïna a nivell mundial, per guanyar-se la col·laboració de les màfies del sud-est asiàtic amb l’exèrcit dels Estats Units. Ell va posar en contacte el terratinent màxim de l’opi, el general Van Pao, i les màfies del nostre país perquè acordessin els termes del negoci. Però fins i tot la mateixa CIA era client dels productors d’heroïna, i comprava quilos i més quilos que després col·locava entre la joventut del nostre país i, principalment, als barris de negres. La mateixa estratègia d’enverinament que un segle abans els havia servit per als indis de les reserves, on mai arribava el menjar, però sempre el whisky.